Camí Avall
Joan Manuel Serrat
Maduraven els blats, l'estiu neixia, les roselles anaven tenyint els camps; li deien Soledat, Rosó, Maria, i amb un pom de flors anava camí avall. Camí avall hi ha un revolt i ell l'esperava, li deien Pere, Joan, Lluís o Guillem, la duran ses mans tallades molt lluny de la seva gent. Camí avall queden les flors, les anirà tapant la pols que duu el vent. Però un dia els hi van dir: «No cal que sembris, enguany els vostres camps no han de dar blat, cal que per un fusell canvieu l'arada». Camí avall de matí se'n va un soldat. Va cremar i va matar mentre envellia, fins que un altre tirà abans que ell; l'enterraren un bon dia en un pou amb d'altres cent. Camí avall sense un adéu ningú no hi va posar una creu, no calia. Ella va plorar per la mort de l'home i pels camps on no creixia el blat. Pel camí arribaran unes mans joves, per eixugar els seus ulls i llaurar els camps. I altre cop naixeran blats i roselles cobrint les fèrtils tombes dels soldats: mor un vell, dos infants neixen. I tot perd l'olor a cremat.
Camí avall un home mort. Camí avall queda un record del passat. I avui maduren els blats, l'estiu comença i les roselles van tenyint els camps; li diuen Soledat, Rosó, Maria, i amb un pom de flors va camí avall.