Formigues

Una hermosa plana
Tinguí per bressol
Com la vigatana
No en veu altra el Sol
Jo fui la formiga
De son pla I garriga
Del mas oreneta
Del camp rossinyol

Vegí hermoses terres
Més d’una ciutat
M’enfilí a les serres
De l’alt Montserrat
Baixí a Barcelona
La perla amb què l’ona
Enriquí fa segles
L’antic Principat

A casa hi tinc formigues
Vaig trobar-les un matí
Sobre el marbre de la cuina
I cap producte les ha fet fugir
A l’esquerda d’on venien
Vaig flitar un verí mortal
I, al tapar-ho bé amb massilla
Van sortir per la pica del bany
Llavors amb un raig d’aigua les podia reduir
Van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí

En quedaven solitàries
I era quasi divertit
Tan aviat les perdonava
Com les torturava entre dos dits
Però, amb el dies fent setmanes
Vaig sorprendre’n escamots
Al potos de la taula
Fent-se fortes dins d’uns albercocs
I já no em va fer gràcia fregar en el menjador
Fileres platejades que es perdien pel balcó

I avui, en estirar-me
La foscor duia un brogit
Un silenci de formigues
Ha trencat la calma de la nit
El grapat a la mà dreta
És el que primer he notat
El grapat que s’enfilava
Per l’esquerra, el que m’ha preocupat
I he volgut incorporar-me
I ara estic aquí, ben dret
Els quadrats de gres rellisquen
El guix viu es menja la paret

Les sento com treballen, han pres el passadís
Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir
Els sobra l’energia, perseveren dins els nius
Me’n trec de les orelles, de la boca I els narius
A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí
Em falten al respecte, acabaran amb mi!
La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí
N’empasso moltes més de les que puc pair
ImprimirEnvia a un amicPDF